Fotografía de Marc Sandón
València, sis de la vesprada. Mentre em prepare per anar a una jam poetica, una veu a l’altre costat del telèfon em diu, trencada de ràbia: “No has vist el que está passant? Hi ha deu detinguts, tornen a carregar contra els xavals del Lluís Vives.” De sobte, no tenim el cos per a poesia ni per a riure amb els amics, mentre les escenes de violència injustificada segueixen multiplicant-se en la pantalla del portàtil.
Acudim a la porta de l’institut. Centenars de persones sumen les seves veus a les reivindicacions d’uns joves que han estat apallissats com a escòria per exercir un dels seus drets en un país suposadament democràtic, això és, manifestar la seva disconformitat de forma pacífica davant les abusives retallades en un servei tan bàsic com el de l’ensenyament. Paradoxalment, el Govern empra milers d’euros de les nostres arques, aquestes mateixes que afirmen estar en les últimes, a treure als carrers veritables exèrcits de policies entrenats com a gossos de presa.
En la porta de l’institut una de les professores ens comenta breument, entre llàgrimes, com en acudir al centre a fer classe un dels policies, sense intervenir paraula, l’ha tirat al sòl entre insults i cops, davant la incredulitat i l’estupor de la docent.
Sumem la nostra ràbia a la dels que, des del dimecres passat, resisteixen el fred i la por amb les entranyes enceses d’indignació, ocupant el carrer amb els seus crits de protesta mentre alguns conductors s’alteren per no arribar a temps a les seves llars a veure «Sálvame» o l’informatiu de torn, descreguts que alguna cosa puga ja canviar-se, resignats a engolir tant fem com siga necessari.
En aquests moments, sense provocació prèvia que ho justifique, una vintena d’agents comença a córrer cap al grup de xavals, disparant pilotes de goma, copejant amb les seves porres, donant puntades a tort i a dret a tot el que està al seu abast. Acorralen a un jove d’uns desset anys i, entre tres agents, mostren la seva valentia apallissant-ho fins a la sacietat entre crits ofegats de dolor i plors de desconsol; els seus amics poc o gens poden fer per ell, excepte córrer i posar-se a cobert.
Mentrestant, una nena de quinze anys aproximadament tremola al meu costat, asseguda en el sòl i mirant-se les sabates, sense entendre com funciona aquest país, per què els estan picant. Li han robat la innocència massa aviat, els seus somnis s’han transformat en malsons, tal vegada incapaç de prendre les regnes d’un nou dia amb alegria, amb l’odi inundant el seu cos.
Pense en l’enorme lliçó que ens estan donant amb la seva resistència, iniciant un camí perillós però necessari en el qual hauríem de reprendre la consciència de classe treballadora de la qual ja ningú se sent part integrant, des de la qual van ser possibles grans revolucions socials en el passat. Com un tot podem fer front a la barbàrie, abandonant aquest individualisme que impregna les nostres llars, caminant units, mirant cap a endavant.
No vull que el dia de demà, en els ulls del meu fill, la llibertat siga només una paraula dels llibres de text.
Li’l dec.
Beatrice Borgia, 21 de febrer de 2012
versaborgia 