PARA SER EL HOMBRE DEL MILENIO

 

 

 

 

 

 

Siendo niño
soñar con cuentos
              encantados

donde el príncipe rana
se transforma en príncipe
                          enamorado

jugar con tus amigas
entre cocinas y pelotas
muñecas
            camiones
                        fregonas

sonreír con la mirada
mientras gritas “te quiero”
entre bromas y carreras
libros y tableros;

y siendo adulto
no perderse en el juego
del hombre del pasado
entre normas
            anquilosado

llora cuando sufras
discúlpate
cuando sea necesario

repudia el orgullo
a destiempo
siente el dolor de tu amada
en tu pecho

sin violencia
                 ni temores

frente a frente
lado a lado
compañera de viaje
en las calles
                   batallando

siendo libre
es tu destino

mirar a la vida de frente
no errar el sendero
reconocerte al acostarte

ser el hombre del milenio.

 
Beatrice Borgia, 29 de febrero de 2012

Anuncios

PER SER L’HOME DEL MIL•LENNI

 

 

 

 

 

 

Sent xiquet
somiar amb contes
               encantats

on el príncep granota
es transforma en príncep
                 enamorat

jugar amb les amigues
entre cuines i pilotes
nines
          camions
                      fregadores

somriure amb la mirada
mentre crides “t´estime”
entre bromes i carreres
llibres i taulers;

i sent adult
no perdre’s en el joc
de l’home del passat
entre normes
                   anquilosat

plora quan patisques
disculpa’t
quan siga necessari

repudia l’orgull
               a destemps
sent el dolor de l´amada
               al teu pit

sense violència
          ni temors

cara a cara
costat a costat
companya de viatge
als carrers
                  batallant

sent lliure
és el teu destí

mirar a la vida de front
no errar la senda
reconèixer-te al gitar-te
ser l’home del mil·lenni.

Beatrice Borgia, 29 de febrer de 2012

PARAULES D´AMOR

 

 

 

 

 

 

Com no calles
et donaré dos òsties.

no vols creure en Déu
i creurás en el seu pare.

si et done una òstia
ploraràs amb motius.

I la lluentor de l’acer
trencant infàncies
a cop i foc.

Paraules d’amor?
No
no les vull.

No t’enroques
deixa’m fer i tot anirà bé
ai xiqueta ets ximple
sacrifica’t per mi

I arrossegar-se fins a l’extrem
fugint de la gàbia daurada
amb por i llàgrimes al cos.

Paraules d’amor?
No
no les vull.

Sent borbollons d’amor
quan et pense

t´estime com la ciutat
només els teus petons m’abrasen
vola al meu costat, vida meva

I sospirar entre somriures
cavalcar triomfs i derrotes
enyorar els teus embolics
                        les teves aurores.

Paraules d’amor
que vull

paraules d’amor
que em rescaten
de les ombres.

Beatrice Borgia, 28 de Novembre de 2011

RECORDA

 

 

 

 

 

 

Recorda

els primers petons
la màgia al teu pit
la humitat del teu sexe

insòlites mirades
robades al desig

degoteig palpitant
de somnis embriagat

recorda

els breus anhels
previs al desencant

dona plena
           lleugera
                     radiant;

aquesta nit
despullades de destí
no serem mares
                   ni esposes

només
cos a cos

guerreres del temps
sense condemnes
                 sense quefers

recorrent el teu perfum
en els plecs de la teva esfera
xuplant els teus pits
embriagada de la teva essència

arrencarem arpegis
entre carícies passatgeres
solcant profunds mars

entre les nostres cames.

Beatrice Borgia, 10 de febrer de 2012

EL BALL

 

 

 

 

 

 

Dansar amb el vent
abans de la tempesta
obrir el pit
a les palpentes

cremar sense rumb
                     embriagada

de pols d’estels

llepar el teu alè
a borbollons
gemegar en silenci
al són de les marees

pells orgasmades
en la pista de ball
balanceig de malucs
                desbocats

eixugant el desig
rius de lava
entre el teu sexe
            i el meu sexe

abraçant confiada
els teus foscos anhels

assaborint les notes
                 del teu ventre
entre els meus dits

eternitzar el record
de l’amor a destemps
recrear el primer
                     i últim ball

entre sons
          sospirs
                  i versos.

Beatrice Borgia, 13 de febrer de 2012

SÀVIA I CAPRITXOSA

A veces la vida es sabia
nos aleja y espera, confiada,
que sepamos ganarla,
que la merezcamos de nuevo.

Julio González Monzó

 

 

El sol va vindre a veure’t
despullat de penes
les teves mans        entreobertes
desfullen l’espera

i la vida
la puta vida
desembolica el destí
obre les seves carns
abraça el teu camí

cor naufragat
caminant aombrat
recorda el teu riure
que el temps no és ximple

 i la vida
sàvia i capritxosa
t’arrossega sense mesura
entre versos i petons
amoristats       poesia

que la felicitat no dola
i la broma no siga de goma

que l’amor t’assalte
i balls el teu últim tango

que la nit s’acabe
i abraces un nou dia

fart de sobreviure’t
no t’enredes
puta i juganera
així és la vida.

Beatrice Borgia, 16 de febrer de 2012

CULPABLES

 

 

 

 

 

 

Barracons
mantes
abrics
per a freds mínims

el Govern innocent
els xiquets culpables

futurs obsolets
tot té el seu preu
Fórmula 1 per a escolars
misèria en les llars

la Generalitat innocent
els xiquets culpables

bosses de má      tratges     creuers
sense beques aquest hivern
retallant professorat
necessari l’enginy
per a estudiar

Camps innocent
els xiquets culpables

no penseu ni protesteu
mireu “Sálvame” o “Gran Hermano”
por al cos tota la vida
necessiten carn roja
domesticada

els xiquets innocents

per les rialles i els colors
la curiositat i l’aprenentatge
cada col.legi replet
de futurs advocats
mestres
doctors

rebel.lió a les aules.

Beatrice Borgia, 30 de gener de 2012

DIGNITAT

 

 

 

 

 

Fred en la sala
llibres gebrats
foc en la mirada
despatxos enrabiats

joves compromesos
orgull de nostra era
la vostra lluita és la nostra
el demà vos espera

herois quotidians
resistint la marea

mentre
abjectes paneroles
serves corrupcials
arrosseguen cadenes

copegen
      amenacen
              ovacionen

mes no enmudixen les veus
del futur en les voreres

la dignitat de les aules
no es mor ni s’ofega
ni es ven en les cantonades

dignitat compromesa.

Beatrice Borgia, 17 de Febrer de 2012

LLUÍS VIVES RESISTEIX

 

 

 

 

 

Fotografía de Marc Sandón


València, sis de la vesprada. Mentre em prepare per anar a una jam poetica, una veu a l’altre costat del telèfon em diu, trencada de ràbia: “No has vist el que está passant? Hi ha deu detinguts, tornen a carregar contra els xavals del Lluís Vives.” De sobte, no tenim el cos per a poesia ni per a riure amb els amics, mentre les escenes de violència injustificada segueixen multiplicant-se en la pantalla del portàtil.

Acudim a la porta de l’institut. Centenars de persones sumen les seves veus a les reivindicacions d’uns joves que han estat apallissats com a escòria per exercir un dels seus drets en un país suposadament democràtic, això és, manifestar la seva disconformitat de forma pacífica davant les abusives retallades en un servei tan bàsic com el de l’ensenyament. Paradoxalment, el Govern empra milers d’euros de les nostres arques, aquestes mateixes que afirmen estar en les últimes, a treure als carrers veritables exèrcits de policies entrenats com a gossos de presa.

En la porta de l’institut una de les professores ens comenta breument, entre llàgrimes, com en acudir al centre a fer classe un dels policies, sense intervenir paraula, l’ha tirat al sòl entre insults i cops, davant la incredulitat i l’estupor de la docent.

Sumem la nostra ràbia a la dels que, des del dimecres passat, resisteixen el fred i la por amb les entranyes enceses d’indignació, ocupant el carrer amb els seus crits de protesta mentre alguns conductors s’alteren per no arribar a temps a les seves llars a veure “Sálvame” o l’informatiu de torn, descreguts que alguna cosa puga ja canviar-se, resignats a engolir tant fem com siga necessari.

En aquests moments, sense provocació prèvia que ho justifique, una vintena d’agents comença a córrer cap al grup de xavals, disparant pilotes de goma, copejant amb les seves porres, donant puntades a tort i a dret a tot el que està al seu abast. Acorralen a un jove d’uns desset anys i, entre tres agents, mostren la seva valentia apallissant-ho fins a la sacietat entre crits ofegats de dolor i plors de desconsol; els seus amics poc o gens poden fer per ell, excepte córrer i posar-se a cobert.

Mentrestant, una nena de quinze anys aproximadament tremola al meu costat, asseguda en el sòl i mirant-se les sabates, sense entendre com funciona aquest país, per què els estan picant. Li han robat la innocència massa aviat, els seus somnis s’han transformat en malsons, tal vegada incapaç de prendre les regnes d’un nou dia amb alegria, amb l’odi inundant el seu cos.

Pense en l’enorme lliçó que ens estan donant amb la seva resistència, iniciant un camí perillós però necessari en el qual hauríem de reprendre la consciència de classe treballadora de la qual ja ningú se sent part integrant, des de la qual van ser possibles grans revolucions socials en el passat. Com un tot podem fer front a la barbàrie, abandonant aquest individualisme que impregna les nostres llars, caminant units, mirant cap a endavant.

No vull que el dia de demà, en els ulls del meu fill, la llibertat siga només una paraula dels llibres de text.

Li’l dec.

Beatrice Borgia, 21 de febrer de 2012

LLIBERTAT

 

 

 

 

 

La llibertat
pren els carrers
desperta de la seva
letargia

brolla en les llars
despullada d’ira

ofega la por
en cada
cantonada

acull en el seu si
escarotat
rius de lluita
crits indignats

voltors assedegats
aguaiten el seu pas
alcen les seves arpes          al vol
oculten el seu rumb             espantats

la llibertat
no és un xec en blanc
per saciar apetits
no s’apaga amb els cops

ni es ven en estacs
ultramarins
supermercats

la llibertat
té rostre de jove
amb un llibre sota el braç.

Beatrice Borgia, 21 de Febrer de 2012